Tag Archives: narrativa

Deu oques blanques

“Amb molta calma, en un món molt petit, amb sorolls esmorteïts”

deu-oques-blanquesAquesta és per a mi, una de les frases del llibre que resumeix millor quina és l’atmosfera que el lector respira al llarg de tota història. Deu oques blanques és la història d’una dona estrangera que lloga una casa aïllada al peu del mont Snowdon (Gal·les). Hi arriba sola, amb un matalàs i un llibre de la Dickinson per tot equipatge. No sabem qui és, ni d’on ve… Potser és una fugitiva? I si és així, algú la persegueix? Potser no ho és i simplement vol estar sola…

De mica en mica, la prosa intel·ligent de Gerbrand Bakker ens anirà desvetllant aquests interrogants alhora que ens n’anirà plantejant d’altres: Per què no fa fora el jove desconegut que un dia apareix a la granja? Què passa amb les oques que corren lliures per la finca i que van desapareixent a poc a poc?

Vist així, potser us està semblant que Deu oques blanques és un thriller tot i que jo no m’atreviria a posarl-li aquesta etiqueta. Més aviat penso que és un exercici narratiu molt particular que teixeix un argument de manera molt meticulosa i sobretot delicada i que és capaç de tenir-te ben enganxat fins la darrera pàgina sense ser un d’aquells llibres que engoleixes perquè tenen una prosa trepidant amb un reguitzell de girs argumentals que et deixen atrapat des de bon començament. No, Deu oques blanques és un llibre que “amb molta calma, en un món molt petit, amb sorolls esmorteïts” és capaç de captivar-te fent que la protagonista romangui en el record més enllà de la lectura del llibre.

Per a mi ha estat una lectura impactant. Si us hi endinseu, veureu que, com a lectors, establireu un joc amb l’escriptor: ell us anirà dosificant la informació i vosaltres haureu d’anar omplint els buits per a construir la trama implícita que s’amaga darrere les frases curtes i sovint sincopades de la seva prosa i finalment, quan llegiu la darrera pàgina i tanqueu el llibre, tindreu la sensació que en necessiteu més, voldreu tornar al començament per jugar de nou i descobrir-hi altres matisos i simbolismes. Tan és així que ja tinc ganes de llegir més coses de Bakker com per exemple, la seva primera novel·la, A dalt tot està tranquil, guanyadora del premi Llibreter 2012.

Referència:
Títol: Deu oques blanques
Autor: Gerbrand Bakker
Editorial: Raig Verd (@Raig_Verd)
Pàgines: 240
Anuncis

Rondalles meravelloses que no hem de perdre

En un dia de pluja com avui, no hi ha res millor que una bona rondalla per fer passar el fred!

rondalles que no hem de perdre_TD_210x210_contra_mod.indd

Les rondalles són relats que ens parlen de nosaltres, de qui som i de qui podem arribar a ser. En altres cultures o idiomes que no tenen una paraula específica (i tan bonica!) com la nostra, les anomenen contes populars, contes tradicionals, etc. Les rondalles ens expliquen la Història de la Humanitat i en preserven la saviesa, que, amb elles, va passant de generació en generació. Parlen de les nostres pors, dels nostres conflictes, dels nostres somnis i de la relació dels homes i dones amb el su entorn i el seu model de societat.

En aquest recull de l’Anna Tortajada hi trobarem un tipus concret de rondalles, les meravelloses; que són aquelles on la màgia hi és present. Si entrem, però a la base de dades http://www.sre.urv.cat/rondcat/ podem veure que els gèneres de la rondalla són uns quants: d’animals, religioses, no meravelloses, de gegants beneits… Ja veieu, doncs, que el món de la rondalla és d’allò més extens i que en sí mateix és un ampli camp d’estudi i de recerca.

Avui, però, us proposo que en recupereu alguna d’aquelles que us explicaven les àvies abans d’anar a dormir, o que n’escolliu una a l’atzar del recull de l’Anna Tortajada i en gaudiu mentre fora, la pluja insistent convida a quedar-se a casa gaudint d’històries meravelloses.

Bon dissabte de pluja!

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Avui la Roser ens ressenya i recomana la lectura d’un jove escriptor suís! Ja és la segona persona que em parla emocionada d’aquest llibre… L’hauré d’afegir a la llista dels pendents!

la-veritat-sobre-el-cas-harry

Acabo d’acabar aquest llibre que ha tingut un èxit brutal a França tot i que l’escriptor, Joël Dicker de només!!! 27 anys i que no està gens malament, és suïs. Carregada de premis diu que aquesta novel·la ja l’han traduït a 33 idiomes.
Bé, si us agrada la intriga, les investigacions policials, els casos que surten a la llum 30 anys després, no us el deixeu perdre! No diré que enganxa des de la primera pàgina però a la que veus cap on va la cosa ja no el pots deixar. Una novel·la que va endavant i endarrera en el temps on gairebé ningú és tan bo o tan dolent com pugui semblar. Una bona història on l’escriptor explica com està escrivint justament “El cas Harry Quebert” que era el seu professor! Més endavant el mateix escriptor hauria d’escriura “La veritat sobre el cas Harry Quebert” que és el que tindreu entre mans. Jo és que ja veig la pel.lícula!
L’únic problema? Pesa 1kl i 13 grams. Per llegir-lo al llit o dur-lo amunt i avall…
Roser
Recordeu que podeu enviar ressenyes i/o recomanacions de qualsevol lectura a l’adreça electrònica del blog! Tota col·laboració serà benvinguda!
 

AntiBarbis

Ja fa dies que tinc la col·lecció de les AntiBarbis sobre la taula i tenia ganes de presentar-vos-les! Les AntiBarbis són la Marta, l’Eli i la Nao, tenen 10 anys i són nenes de ciutat. Van a l’escola del barri i aquest curs fan cinquè. Aquí les teniu:

Captura de pantalla 2013-03-29 a las 10.08.11

Ara que ja les coneixeu, heu de saber que no són unes nenes com ho diria… “convencionals”, no! Les AntiBarbis són mogudes, trapelles, no tenen pèls a la llengua i són amigues de debò. Així més en concret, la Marta és la pèl-roja que du ulleres, és alta i desmanegada i viu amb els pares, l’àvia i els seus dos germans, l’Helena i l’Andreu (ella és la mitjana). L’Eli és més aviat baixeta, té els cabells foscos i el nas petit i ple de pigues. De les tres és la més intel·ligent i li encanta estudiar. Viu uns dies amb la mare i uns dies amb el pare perquè estan separats. La Nao té els cabells negres i súper llisos i uns ulls de xineta que no li queden gens malament perquè és xinesa i els seus pares la van adoptar. És una mica consentida i podríem dir que és l’AntiBarbi més especial perquè de fet és una mica barbi

Fetes les presentacions ja us podeu imaginar que les aventures d’aquestes tres amigues us faran riure i passar unes estones formidables. La col·lecció és de La Galera i  consta de 6 llibres (si cliqueu sobre la imatge veureu millor les portades):

Captura de pantalla 2013-03-29 a las 10.23.03

Els que em coneixeu, només veient el títol dels llibres, haureu entès de seguida perquè m’han cridat l’atenció i us en parlo, oi? Uns llibres que van sobre una colla de nenes que s’utoanomenen “AntiBarbis” mereixen una lectura i que se’n faci difusió! En una societat que diu a les nenes que han de ser de color rosa i que des de ben petites els omple la motxilla d’estereotips, cal potenciar els petits oasis que se n’escapen i ofereixen alternatives. És el cas, sens subte, de les AntiBarbis creades per la Mercè Anguera. No cal dir que, a més a més del valor indubtable que tenen vistes des d’una perspectiva de gènere, les Antibarbis estan mooolt ben escrites i tracten temes importants i essencials com l’amistat, les relacions familiars, l’escola, el lleure, etc.

Ah, me n’oblidava! No us perdeu fer una visita a la seva web. Us recomano especialment la lectura del “decàleg”, és fantàstic!

Ps: Espero que si mai tinc una filla (o un fill!)… sigui totalment AntiBarbi! 

La Marta i la Savana

“La vida és màgica. Tot està en tot”

El dia que la Marta fa dotze anys els seus pares li ragalen una preciosa euga blanca: la Savana. Des del primer moment, entre elles neix una connexió especial que les fa inseparables. Tan és així que un dia, la Marta li pregunta a la Savana de què està fet el món; de què estan fetes totes les coses que veu. L’euga li respon que tot allò que podem veure està fet d’aigua, terra, foc i aire, però com que la Marta no ho acaba d’entendre, les dues emprenen un viatge que les durà a conèixer aquests quatre móns per trobar respostes. Visitaran el món de l’aigua de la mà de Posidó; el mateix Zeus les orientarà pel món de l’aire; coneixeran Apol·lo al món del sol i acabaran el viatge a la Terra guaides per la deessa Gea que les acompanyarà a conèixer les quatre estacions (primavera, estiu, tardor i hivern) perquè entenguin el cicle de la vida.

Fins aquí podríeu dir que la novel·la té un argument fàcil, senzill, fins i tot poc substancial. Doncs bé, estaríeu molt equivocats! La Marta i la Savana és una petita novel·la meravellosa! Ideal per traballar amb infants i joves (me la imagino funcionant la mar de bé al cicle superior de primària i als primers cursos de secundària) temes tan essecials com la importància de fer-se bones preguntes (no totes les preguntes requereixen respotes que ens facin créixer), el poder de l’observació, l’aprendre a trobar un mateix les respostes, etc.

En un segon nivell de lectura, deixant de banda la història novel·lesca, podríem llegir que la Marta representa aquella part de la consciència, de la persona, que es va formant i despertant progressivament a mida que avança en el coneixement i es va transformant gràcies a l’educació que va rebent. Al seu torn, podríem dir que la Savana és allò que som en essència, les respostes que s’amaguen socràticament dins nostre i que hem de fer néixer a partir de les bones preguntes que ens fem; la Savana és el nostre mestre interior.

L’aventura de descoberta de l’essència del món de la Marta i la Savana ens pot servir també per tractar temes com la vida i la mort, la mitologia (ai, els imprescindibles déus mitològics!), l’amistat, el medi ambient, el llenguatge dels símbols i les analogies, etc. Sincerament crec que pot ser un molt bon recurs tant per les àrees de llengua com per la tutoria.

I per si us ve de gust assistir a la presentació del llibre i intercanviar impressions amb l’escriptora, l’Ester Torrella i Yagüe o la fantàstica gent de l’editorial Témenos, podeu assistir-hi el proper 3 de juliol a les 19:30 a l’Escola Vedruna-Àngels de Barcelona (davant del MACBA). Hi esteu tots convidats!

Trilogia acabada!

Fi i epíleg un xic ensucrat. Punt i final als Jocs de la Fam. Així acaben tres setmanes llargues de lectura furtiva a tothora esgarrapant temps d’on fes falta per no abandonar la història. Si bé és cert, i he de confessar, que com el primer cap dels altres. M’explico: el primer, Els Jocs de la Fam, és un llibre rodó. Bon argument i personatges que t’atrapen des del primer moment. Podríem dir que és un llibre d’aquells que genera addicció perquè no pots abandonar-lo un cop l’has començat.

El segon, En flames, també m’ha agradat molt però ja no tenia tanta sensació de “necessitar” saber com continuava la història. Trobo que Collins hi utilitza (abusa) sovint un recurs que em va cansar una mica: la història transcorre a un ritme podríem dir “normal” avançant en el temps i de cop i volta amb un paràgraf és ventila mesos del temps de la trama! De manera que sense previ avís vas fent salts en el temps saltan-te parts d’història que et són explicats molt per sobre perquè te’n facis una idea. Suposo que podem entendre aquest recurs tenint en compte que és novel·la juvenil i potser hi ha algun criteri editorial que dicta que massa descripció “cansa”… o que les pàgines de cada llibre estaven pactades d’antuvi i per tant quedava poc marge per entretenir-se amb segons quines línies d’argument, o… Sigui quina sigui l’explicació, trobo que això fa que la novel·la perdi una mica… De l’argument no us en dic res per no desvetllar-vos-en cap detall a aquells que encara no l’heu començat o tot just acabeu de fer-ho! Però estigueu tranquils, us encantarà i us sorprendrà!

I finalment, L’ocell de la revolta, que per a mi és el més diferent de tots, sobretot perquè la trama queda molt lluny d’aquell primer Jocs de la Fam. El triangle amorós Katniss-Peeta-Gale i és molt (massa) present pel meu gust (temo la pel·lícula que en puguin fer!), i si no fos per com es desencadenen els cinc últims capítols (amb un gir argumental ben trobat), crec que m’hagués decebut força… Ah, i l’epíleg que citava al principi dient que és ensucrat… I és que el recurs de “vint anys després” em sembla una miqueta suat, no trobeu?

En definitiva, LLEGIU-LOS!! Malgrat que els meus comentaris us puguin haver desinflat una mica, agafeu-vos-hi amb les dues mans i deixeu-vos portar per la història; us atraparà i passareu una bona estona! I després ja em direu què us ha semblat!!

QUE LA SORT US ACOMPANYI SEMPRE!

Odessa i el món secret dels llibres

Els ingredients de la novel·la:

  • Una protagonista de dotze anys que busca el seu pare i es troba immersa enmig d’aventures fantàstiques, conspiracions, éssers màgics i cavalls alats: l’Odessa.
  • Un cuitat on hi viuen els escriptos més famosos de la història de la literatura com ara Shakespeare, Dostoievski, Kafka o Flaubert i, on també t’hi pots trobar els cavallers de la Taula Rodona, les Muses, personatges mitològics… Indret on hi van a viure els nens i nenes que tenen futur com a escriptors i per preparar-se assisteixen a classes com ara la que imparteixen les Germanes Brönte “Passió, romanticisme i vent fervent que fa petar finestres als cims borrascosos”: Scribòpolis.
  • Un llibre en blanc amb el poder de fer realitat tot allò que s’hi escrigui: el Librus.
  • Un preparat màgic que dóna vida a tot el que hi ha dins dels llibres: Polsim de Musa.
  • I un dolent, molt dolent, que resulta ser un escriptor ressentit i ambiciós que ha creat un exècit per destruir Scibòpolis: en Mabarak.

Si a aquesta barrega hi sumem dosis d’humor de la mà d’un canari groc que parla i que serà l’acompanyant d’Odessa en la seva aventura ja tenim tot el que ens cal per tenir una novel·la que farà les delícies dels més jovenets de casa!

Personalment, trobo que l’inici és una mica fluixet i que va guanyant a poc a poc perquè a mida que anava avançant més m’anava atrapant. Sens dubte Peter Van Olmen ha sabut combinar tots els elements bàsics per una novel·la d’èxit al més pur estil “Harry Potter”, si em permeteu el símil: nena de 12 anys amb una història familiar poc convencional que busca respostes sobre el seu origen, món imaginari aïllat de la realitat on els més petits amb talent hi van a aprendre l’art de l’escriptura de la mà dels grans escriptors de la literatura universal; dolent amb uns origens nobles però que es passa al bàndol enemic i per acabar-ho d’adobar: la figura d’un elegit que haurà de salvar Scribòpolis.

Ja ho veieu, aposta segura que no m’estranyaria que acabés a la gran pantalla i que segur (m’hi jugaria un pèsol!) que tindrà continuació amb unes quantes aventures més de l’Odessa! Espero, però, que si la saga ha de continuar, ho faci amb una mica més de qualitat literària.