Tag Archives: juvenil

Un fill

Feia molt temps que no m’empassava un llibre tan de pressa! Una prosa amena i una història que t’atrapa són els ingredients clau d’aquesta excel·lent novel·la d’Alejandro Palomas, Un fill.

9788494185748

La lectura ens convida a anar resolent el trencaclosques de mentides i mitges veritats entre un pare i un fill que han d’aprendre a viure una nova situació ara que la mare té una feina que l’obliga a passar una llarga temporada fora de casa. Cada capítol el narra en primera persona un dels personatges de la història, de manera que anem veient com tot es desenvolupa dins d’un calidoscopi de mirades prenent consciència que la realitat és un joc complex que cal saber desxifrar.

De la mà de la psicòloga de l’escola, en Guillem i el seu pare recorreran un camí difícil que els portarà a una veritat dolorosa que cal que acceptin per a poder seguir endavant. Paral·lelament, també vivim la història d’altres infants, companys de classe del Guillem, que s’enfronten a realitats molt difícils i que intentaran resoldre amb una paraula màgica: supercalifragilisticespialidós. I és que en Guillem és un súper fan de la Mary Poppins i està convençut que la màgia d’aquesta paraula serà la clau per resoldre tots els problemes.

Sense caure en la llàgrima fàcil, Palomas ens narra una història de contingut complex però molt ben travada i molt rodona. Una lectura de prescripció obligatòria per a pares, mares, fills, professors i psicòlegs!

FITXA
Títol: Un fill
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: La Galera (2015)
Pàgines: 288

Hachiko. El gos que esperava

Avui us recomano una novel·la per fer un alto en el camí i aturar-nos a gaudir de la bellesa dels petits detalls. Hachiko. El gos que esperava és una història preciosa amb unes il·lustracions meravelloses que ens faran viatjar a un Japó de colors càlids i acollidors.

618374-340x340

El professor Ueno recull un gos per a la seva filla però se n’acaba fent càrrec ell mateix. La relació entre el gos, en Hachiko, i el professor esdevé especial des del primer moment. Cada matí l’acompanya a l’estació i cada tarda el va a recollir quan torna de la universitat. L’amistat i la fidelitat són els pilars de la seva entranyable relació.

Basada en fets reals (i amb dues pel·lícules que ja n’han explicat anteriorment la història), aquesta és una novel·la que us encantarà, us ho asseguro! En Hachiko, després de la mort sobtada del seu amo, va seguir-lo esperant cada dia a l’estació convertint-se, d’aquesta manera, en un símbol de fidelitat per als japonesos que van acabar erigint una estàtua en honor seu per homenatjar-lo.

Hachiko

Com us deia, les il·lustracions de Zuzanna Celej, són el complement perfecte per a aquesta tendra història. Amarades d’un ambient eteri i una sensibilitat extraordinària, ens conviden a aturar-nos per viatjar al Tokio de principis del s.XX. Un viatge, que sens dubte, romandrà a la nostra memòria per molts anys.

epi05_01Mereixedora indiscutible del 52è premi Folch i Torres, es convertirà de ben segur, en un imprescindible de les vostres biblioteques, si no ho és ja!

FITXA
Títol: Hachiko. El gos que esperava
Autor: Lluís Prats
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: La Galera (2015)
Pàgines: 152

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada

pp1diariindiEl nord-americà Alexie Sherman relata amb molt d’encert i un toc autobiogràfic, la vida d’en Junior, un jove indi de la reserva Spokane. Novel·la guanyadora el 2007 del National Book Award for Young’s People Literature que Edicions de 1984 va editar l’any passat.

Amb una hidrocefàlia de naixement, en Junior mai no ha tingut una vida fàcil: ase dels cops a l’institut, un pare alcoholitzat, un únic amic… La reserva on viu és un entorn marginal on la violència és el plat de cada dia. Atrapat en aquest entorn, en Junior fa un pas endavant i decideix sortir al món exterior; decideix que vol anar a l’institut fora de la reserva, vol anar a un institut de blancs. Aquesta decisió comportarà un doble rebuig: els seus el veuran com un traïdor i els blancs el tractaran com un “indi” amb actituds del tot racistes. Això, però, no el farà tirar enrere i com a lectors assistirem a la seva lluita per ser aquest “indi a mitja jornada” que compagina la vida Spokane amb una vida al món dels blancs.

Narrat en primera persona i amb unes il·lustracions boníssimes i molt divertides, aquest és un relat carregat d’humor que ens explica una història dura, duríssima, de superació i perseverància sense concessions a la llàgrima fàcil, que és d’agrair.

dibuixjoan

Llegint-lo, alguns lectors recordaran els Diari del Greg o Charlie Joe Jackson, guia per no llegir, i penso que seria una bona relació malgrat que aquest va una mica més enllà i potser és per a lectors un xic més grans.

Aquest era un llibre que tenia pendent de feia temps però no acabava de trobar el moment de llegir-lo. I com me n’he penedit! Només m’ha acompanyat en dos viatges de tren perquè de seguida l’he acabat (no podia deixar-lo!). Tant és així, que ja és a la carta als Reis perquè ens el portin a la Biblioteca de l’escola!

Apunteu-lo a la llista de la bona literatura per a joves i si no el coneixíeu, llegiu-lo, ja veureu com no us falla!

FITXA
Títol: Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada
Autor: Sherman Alexie
Il·lustradora: Ellen Forney
Editorial: Edicions de 1984 (2014)
Pàgines: 240

Catherine

FullSizeRender

Catherine és l’obra infantil més coneguda de Patrick Modiano, recentment guardonat amb el Premi Nobel de literatura. Ara, Blackie Books n’acaba de treure una reedició (fa anys Vaixell de Vapor la va inclourea la seva col·lecció) preciosa i molt ben cuidada.

La Catherine viu a París amb el seu pare que té un negoci no gaire clar de compra-venda De mercaderies; i la mare és ballarina i viu a Nova York. Aquesta separació no sembla afectar, però, la nena, qui manté una estreta i còmplice relació amb el seu pare i una correspondència amb la mare.

La lectura d’aquest llibre ill·lustrat delicadament per Sempé, et transporta al món infantil de la petita Catherine d’una manera dolça i commovedora. La petita protagonista porta ulleres com el seu pare i amb elles veu el món tal i com és, són una finestra a la realitat.  Ara bé, quan se les treu, el món esdevé un lloc suau i tou com un gran coixí de plomes. Aquesta doble visió del món que la Catherine comparteix amb el seu pare, el món que veuen quan porten les ulleres i el món de quan se les treuen, és el punt de partida d’aquesta bonica història.

Catherine és una excel·lent manera d’acostar els joves lectors a una literatura en majúscules com la de Modiano de la mà d’una joveneta protagonista que es guanyarà de segur, el seu cor.

Títol: Catherine

Autor: Patrick Modiano

Il·lustracions: Sempé

Editorial: Blackie Books

Pàgines: 95

Valoració (sobre 5): 5

La carta als Reis de l’Orient

Abans de començar les vacances de Nadal, al blog Un Bosc de Llibres (@unboscdellibres) de l’escola on treballo, vam preparar aquesta carta per a Ses Majestats els Reis d’Orient i avui penso que és el millor dia per a compartir-la amb vosaltres!

La carta, que ja és el 2n any que fem, ajuda les famílis i els nostres alumnes a triar les lectures que poden demanar als Reis. Potser avui ajudem algun despistat que encara no l’ha escrit o que tot just ara s’hi posa i encara és a temps d’afegir algun llibre!

I avui tots a dormir ben d’hora!!

“Perquè el temps és vida. I la vida és dins del cor”

Aquests dies estic rellegint Momo, un clàssic que vaig llegir a l’escola quan devia tenir uns 11 anys i del que no tenia un bon record (no el devíem llegir gaire bé…), i la veritat és que està sent una gran redescoberta! És com si fos un llibre nou i meravellós ple de moments memorables i de frases subratllades. No sabeu com l’estic gaudint!

Us convido a que li tragueu la pols i el redescobriu, segur que us passa com a mi i us quedeu ben captivats.

Momo

Hi ha un gran misteri que, així i tot, forma part de les coses de cada dia. Tota la gent hi participa, tothom el coneix, però és una minoria la que s’hi atura a pensar. La majoria de la gent el tenen per una cosa ben normal i no se n’estranyen gota. Aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo però tot això no vol dir res, ja que tothom sap que una sola hora pot semblar una eternitat a qualsevol, una hora que al mateix temps pot transcórrer com si fos un instant; tot depèn del que s’experimenti durant aquesta hora.

Perquè el temps és vida. I la vida és dins del cor.

Momo, Michael Ende

I si no el teniu i voleu comprar-lo, cliqueu aquí (aquest s’ha de tenir!):

Momo

La niña de rojo

Ja fa temps que tinc pendent un post sobre La niña de rojo, pensada i il·lustrada magistralment pel gran Roberto Innocenti, escrita per Aaron Frischi i editada per Kalandraka.

Girl in Red Jacket:Layout 1

La niña de rojo és una altra de les moltes Caputxetes Vermelles que s’han escrit. I us preguntareu: es pot explicar una altra vegada la Caputxeta? Un dia m’agradarà escriure un post sobre algunes de les meves Caputxetes preferides, i sens dubte, aquesta de l’Innocenti ocuparà un lloc important en la classificació. Per tant la resposta és clara: sí; es pot tornar a explicar la Caputxeta, i si és per actualitzar-la i embolicar-la amb el fascinant hiperrealisme al qual ens té acostumats Innocenti, que sigui benvinguda!

En aquesta ocasió, la Caputxeta viu en una ciutat moderna i decadent, un entorn urbà que fascina Innocenti i que il·lustra amb tota mena de detall. Fixeu-vos, a tall d’exemple, en el famós bosc del conte tradicional (si cliqueu sobre la imatge la veureu més grossa i en podreu observar els detalls):

Esta historia ocurre en un bosque. Un bosque con pocos árboles, un bosque de cemento y ladrillos. Durante el día, sus habitantes llevan una vida sosegada, haciendo cada uno lo suyo. A las afueras del bosque, vive Sofía, una niña tranquila.

Aquesta ciutat-bosc se’ns mostra abigarrada de gent, cotxes i obscens anuncis publicitaris, i a mida que entres en la història es va convertint en un personatge més del conte. La Sofia viu en un barri marginal i ha de passar pel centre de la ciutat i pel cor d’aquesta, un gran centre comercial, “The Wood”, per arribar a casa la seva àvia. El llop d’aquesta història és un macarró (volia dir “macarra” però ho he buscat, i aquesta n’és la traducció al català) que reproduiex fidelment l’argument de Perrault fins al dramàtic final on la Caputxeta i l’àvia són menjades pel llop. El conte, però, comença amb una àvia de joguina que es disposa a explicar una història a un grup de nens, i per tant, com que des d’un bon començament, hem establert un pacte de ficció i sabem que la situació és “màgica”, Innocenti ens presenta també un altre final, en aquest cas, el feliç dels germans Grimm on l’àvia i la Caputxeta són salvades per un llenyataire. I d’aquesta manera, l’autor fa un gran homenatge a les dues tradicions de la rondalla amb aquest doble final.

La rondallaire de joguina

Aquesta és, sens dubte, una molt bona versió del conte tradicional que agradarà potser als no tan petits de casa (abans d’aquesta, els petits potser necessiten conèixer altres Caputxetes), però sí als adolescents i als adults a qui no passaran per alt detalls com el cartell publicitari d’un Berlusconi operat que ens somriu recordant-nos el món del feiximse que Innocenti ja ha retratat a Rosa Blanca i La Historia de Erika.