Tag Archives: amistat

Hachiko. El gos que esperava

Avui us recomano una novel·la per fer un alto en el camí i aturar-nos a gaudir de la bellesa dels petits detalls. Hachiko. El gos que esperava és una història preciosa amb unes il·lustracions meravelloses que ens faran viatjar a un Japó de colors càlids i acollidors.

618374-340x340

El professor Ueno recull un gos per a la seva filla però se n’acaba fent càrrec ell mateix. La relació entre el gos, en Hachiko, i el professor esdevé especial des del primer moment. Cada matí l’acompanya a l’estació i cada tarda el va a recollir quan torna de la universitat. L’amistat i la fidelitat són els pilars de la seva entranyable relació.

Basada en fets reals (i amb dues pel·lícules que ja n’han explicat anteriorment la història), aquesta és una novel·la que us encantarà, us ho asseguro! En Hachiko, després de la mort sobtada del seu amo, va seguir-lo esperant cada dia a l’estació convertint-se, d’aquesta manera, en un símbol de fidelitat per als japonesos que van acabar erigint una estàtua en honor seu per homenatjar-lo.

Hachiko

Com us deia, les il·lustracions de Zuzanna Celej, són el complement perfecte per a aquesta tendra història. Amarades d’un ambient eteri i una sensibilitat extraordinària, ens conviden a aturar-nos per viatjar al Tokio de principis del s.XX. Un viatge, que sens dubte, romandrà a la nostra memòria per molts anys.

epi05_01Mereixedora indiscutible del 52è premi Folch i Torres, es convertirà de ben segur, en un imprescindible de les vostres biblioteques, si no ho és ja!

FITXA
Títol: Hachiko. El gos que esperava
Autor: Lluís Prats
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: La Galera (2015)
Pàgines: 152

La peculiar història de l’Ava Lavender

Ara que sembla que tot comença de nou, m’ha semblat un bon moment per reprendre l’activitat del bloc després d’aquest llarg parèntesi maternal. Som-hi doncs i bon recomençament a tots!

9788466136174-L

Feia temps que no llegia un llibre juvenil que m’agradés tant! Ja em va cridar l’atenció la coberta quan el vaig veure a la llibreria; aquesta ploma majestuosa em va fer venir ganes de llegir la contracoberta i au! A la butxaca i cap a casa a llegir!

Sota l’etiqueta de “realisme màgic”, que sempre ens porta ràpidament a pensar en Garcia Márquez, Lesley Walton ha escrit una novel·la que penso que és plena de reminiscències de grans clàssics i que mereix l’etiqueta que ens porta a pensar en el món màgic de la prosa de Márquez. La protagonista és un personatge potent i molt ple de força. I la trama és un relat biogràfic de la família Lavender teixit amb gran mestria que perfectament podria ser dut a les pantalles sota l’estètica d’un Tim Burton, perquè us en feu una idea.

L’Ava sempre ha desitjat ser una noia normal però té un tret característic que la fa diferent de la resta: va néixer amb una parell d’ales d’ocell. Per entendre aquest fet ens submergim amb l’Ava en el passat de la seva família vivint la història peculiar d’uns familiars que us sorprendran i no us deixaran indiferents; però sobretot quedareu atrapats per la força dels peronatges femenins, que són la columna vertebral de la família Lavender i els pilars que sustenten la trama d’aquesta història.

Aquesta és una novel·la per anar llegint a poc a poc, capítol a capítol dexiat-vos captivar per uns personatges que estan ben construïts i que l’autora ha sabut col·locar hàbilment sobre la fina línia que serpara el realisme de la fantasia. De fet, ara ja fa dies que vaig acabar-la i penso que d’aquí un temps m’agradarà agafar-la de nou per tornar-la a gaudir perquè segur que hi ha detalls i matisos que m’han passat per alt.

Tot el relat amaga qüestions latents que busques respondre mentre avances en la lectura com ara: Qui és l’Ava? Pot ser una noia “normal” i tenir una vida d’adolescent “normal”? Aquestes ales la fan un ésser lliure o són la seva presó?

Si busqueu una novel·la juvenil diferent del que hagueu llegit darrerament, aquesta és la vostra! Ja em direu què us ha semblat.

Us deixo el booktràiler de l’edició nord-americana:

“Per a molts, jo era l’encarnació d’un mite, la personificació d’una llegenda increïble, d’un conte de fades. Alguns em consideraven un monstre, una mutació. Una vegada, vaig tenir la immensa desgràcia que em prenguessin per un àngel. Per a la meva mare, ho era tot. Per al meu pare, no era res. Per a la meva àvia, era un recordatori diari d’amors perduts feia molt de temps. Però només jo sabia la veritat. En el fons, l’havia sabuda sempre. Era una noia i prou.”

Títol: La peculiar història de l’Ava Lavender
Autora: Lesley Walton
Editorial: Cruïlla (col·lecció: Camp a través)
Pàgines: 334
Valoració (sobre 5): 4.5

Astèrix i els Pictes

Sempre que surt un nou Astèrix és motiu per córrer cap a la llibreria! Aquesta vegada, però, el motiu és doble: una nova aventura dels nostres gals preferits i que és el primer Astèrix emancipat (per dir-ho d’alguna manera) dels seus creadors originals, Goscinny (1926-1977) i Uderzo (1927). Els seus nous pares, Jean-Yves Ferri (text) i Didier Conrad (il·lustració) han presentat el 35è volum de la col·lecció. Conrad ha explicat que ha estat un treball molt dur carregat de directrius marcades però on també hi ha hagut espai per a la inspiració i la creació, sinó hauria estat una “còpia bàsica”.

1380710557056

Som a l’any 50 aC. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans… Tota? No! Un poblet del nord habitat per gals indomables rebutja una i altra vegada ferotgement l’invasor…

En aquesta ocasió, els nostres gals preferits travessen el Canal de la Mànega fins arribar a Caledònia (Escòcia) on ajudaran els pictes (pobles indígenes d’Escòcia) a defensar-se dels romans. Com els bons Astèrix, amb aquest últim número gaudim d’una aventura èpica cap a una terra llunyana i desconeguda plena d’història i tradicions. Atsèrix i Obèlix coneixeran el whisky, les gaites, el monstre del llac Ness, l’origen del mur d’Adrià i moltes coses més!

Si sou d’aquells que de petits us passàveu hores llegint Astèrix, ja us aviso que aquesta nova aventura no us decebrà!!

Llarga vida al poblat gal, per tutatis!!

Nens lectors

La Roser, que ja és la nostra “proporcionadora” de fotografies oficial, ens va enviar aquesta foto feta a la 5a Avinguda de Nova York davant d’una botiga d’antiguitats. L’escultura és de tamany real i la volíem posar la setmana de Sant Jordi, però entre una cosa i una altra, al final no hi vaig pensar… Comencem, doncs, la setmana amb aquesta bonica imatge que ens convida a la lectura! Que tingueu un bon dilluns!

nens lectors

 

El petit Blau i el petit Groc

El petit Blau i el petit Groc és un àlbum il·lustrat que, segons Kalandraka, s’ha convertit en un clàssic del disseny i representa la senzillesa i l’harmonia elevades a la categoria d’obra d’art, i és també una metàfora sobre l’amistat, la innocència i la tendresa.  L’àlbum, editat amb molta cura, tal i com Kalandraka ens té acostumats,  és ja un clàssic dins del món de la literatura infantil. Es publicà per primera vegada el 1959, deu anys abans de la publicació de Frederick, un altre gran àlbum de Lionni que és també un clàssic mundialment reconegut.

portada:Maquetaci—n 1

Lionni va destacar als EEUU com a dissenyador gràfic i com a director artístic de la revista Fortune essent també un reconegut pintor abstracte de formació autodidacta. Aquesta faceta artística és del tot impresindible per entendre l’estètica dels seus àlbums. En aquest cas, amb El petit Blau i el petit Groc, introdueix el concepte de “color” a través dels dos personatges protagonistes que no són més que dues taques: una de blava i una de groga. Les petites taques són molt amigues i un dia s’abracen tan fort que s’uneixen i es fonen en una sola taca de color… verd!. Quan arriba l’hora de tornar a casa, els pares no els reconeixen i els rebutgen. Per sort, el Petit Blau i el Petit Groc aconsegueixen separar-se i quan tornen als seus colors originals es resol el problema.

L’autor il·lustra el llibre mitjançant la tècnica del collage amb papers tallats i en podem apreciar la suggerent sencillesa passejant-nos per les seves pàgines. Senzillesa, però, que no li treu potència al missatge ja que els infants són capaços d’entendre què està passant amb una sola mirada.

El pare de Lionni era jueu, però ell sempre negà que amb aquest àlbum volgués fer una crida contra el racisme. No obstant això, el valor educatiu d’aquesta obra és elevadíssim ja que a més a més d’ensenyar als infants a distingir els colors i veure què passa quan es mesclen, el llibre ens brinda l’oportunitat de tractar temes com la injustícia de jutjar els altres per l’aparença convidant-nos a aprendre que el color no ha de ser un obstacle per a les relacions humanes.

El Petit Príncep fa 70 anys!

482371_566459846711481_1545709391_nFa un any celebràvem l’aniversari de la publicació del Petit Príncep recordant-ne frases cèlebres d’aquelles que ens han acompanyat al llarg de la vida. Enguany, no podíem passar per alt la data!!

I és que avui el Petit Príncep fa 70 anys! 

Si remeneu per la xarxa buscant frases, imatges o vídeos del Petit Príncep, veureu que la cerca és infinita! Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és que el llibre ha estat traduït a més de 180 llengües entre les quals n’hi ha de poc conegudes (almenys per a mi!) com el friülès (es parla al nord-est d’Itàlia), el sobreselvà (es parla a la part occcidental del cantó suís dels Grisons), el telugu (es parla a determinades regions de l’Índia), el marathi (es parla al centre i a l’oest de l’Índia), el tàmil (es parla al sud de l’Índia), el papiament (lleguna criolla caribenya semblant al portugués) o el feroès (llengua escandinava que es parla a les Illes Fèroe).

Això m’ha portat a buscar imatges en diferents idiomes de la mítica portada que a tots ens ve al cap quan pensem en el Patit Príncep i aquí teniu els resultats de la meva petita recerca! És increïble!

Per molts anys Petit Príncep!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

AntiBarbis

Ja fa dies que tinc la col·lecció de les AntiBarbis sobre la taula i tenia ganes de presentar-vos-les! Les AntiBarbis són la Marta, l’Eli i la Nao, tenen 10 anys i són nenes de ciutat. Van a l’escola del barri i aquest curs fan cinquè. Aquí les teniu:

Captura de pantalla 2013-03-29 a las 10.08.11

Ara que ja les coneixeu, heu de saber que no són unes nenes com ho diria… “convencionals”, no! Les AntiBarbis són mogudes, trapelles, no tenen pèls a la llengua i són amigues de debò. Així més en concret, la Marta és la pèl-roja que du ulleres, és alta i desmanegada i viu amb els pares, l’àvia i els seus dos germans, l’Helena i l’Andreu (ella és la mitjana). L’Eli és més aviat baixeta, té els cabells foscos i el nas petit i ple de pigues. De les tres és la més intel·ligent i li encanta estudiar. Viu uns dies amb la mare i uns dies amb el pare perquè estan separats. La Nao té els cabells negres i súper llisos i uns ulls de xineta que no li queden gens malament perquè és xinesa i els seus pares la van adoptar. És una mica consentida i podríem dir que és l’AntiBarbi més especial perquè de fet és una mica barbi

Fetes les presentacions ja us podeu imaginar que les aventures d’aquestes tres amigues us faran riure i passar unes estones formidables. La col·lecció és de La Galera i  consta de 6 llibres (si cliqueu sobre la imatge veureu millor les portades):

Captura de pantalla 2013-03-29 a las 10.23.03

Els que em coneixeu, només veient el títol dels llibres, haureu entès de seguida perquè m’han cridat l’atenció i us en parlo, oi? Uns llibres que van sobre una colla de nenes que s’utoanomenen “AntiBarbis” mereixen una lectura i que se’n faci difusió! En una societat que diu a les nenes que han de ser de color rosa i que des de ben petites els omple la motxilla d’estereotips, cal potenciar els petits oasis que se n’escapen i ofereixen alternatives. És el cas, sens subte, de les AntiBarbis creades per la Mercè Anguera. No cal dir que, a més a més del valor indubtable que tenen vistes des d’una perspectiva de gènere, les Antibarbis estan mooolt ben escrites i tracten temes importants i essencials com l’amistat, les relacions familiars, l’escola, el lleure, etc.

Ah, me n’oblidava! No us perdeu fer una visita a la seva web. Us recomano especialment la lectura del “decàleg”, és fantàstic!

Ps: Espero que si mai tinc una filla (o un fill!)… sigui totalment AntiBarbi!